Zoé Aguilar, Georgia Garrigós, Paula Cerezo, Elena Gonzalez, Irene Del Pozo, Mariola Rossellò, Javier Aguilar, Víctor Valentín, Emma Corchero, Alba Souto, Manuel Garcia, Cloe Cortina, Emma De Davide, Ana Sala, Ariadna Tarodo, Lisa Wang

Introducció

Fa unes quantes nits que el Lobo sempre em desperta perquè somia que corre per alguna espècie de prat verd, ell es mou i corre mentre està estirat, de vegades acaba brodant i desperta als qui l’envoltem, però ell continua dormint i nosaltres l’observem. Veiem com el món dels somnis s’ha creuat amb la realitat, és el seu somni el que a mi m’ha despertat. Lo que es real en el soñar no son las historias y figuraciones sino el movimiento íntimo del sujeto bajo la atemporalidad. La tensión que precede a la libertad y la profetiza; la tensión hacia una finalidad que se presenta simbólicamente. El descubrirse o el enmascararse del sujeto. El retroceder ante la finalidad o el ir hacia ella.¹ De la mateixa manera penso que el poder de la ficció recau en com mou els cossos, el moviment íntim del subjecte segons Zambrano, com aquestes ficcions acaben articulant la realitat, la nostra manera d’habitar el món. Just a l’inici del projecte vaig sentir dir que els somnis són una segona vida, de la mateixa manera, jo pensava la ficció. Només volia transportar-me a aquesta segona vida, per trobar per fi aquest espai, perfecte als meus ulls. Pensava eixamplar les parets de la realitat a través de la ficció, per trobar aquestes esquerdes per fugir de l'habitació, i d'aquest món que no reconec com a casa. Però amb el temps m'adono que jo no hi cabo per aquestes esquerdes. I que poder ni tan sols són dues vides separades, poder a l'altre costat tot és de color negre i no hi ha res. M’adono que tan sols es tracta de prendre consciència que la realitat i la ficció són permeables, s’alimenten, l’una a l’altre. Em fa pensar en el gat de Schrödinger, l’altre dia parlàvem de teoremes amb un matemàtic, i vaig recordar que sempre m’ha agradat molt aquest en concret. Perquè implica que les coses poden ser simultànies, el gat pot estar viu i mort alhora, la ficció pot formar part de la nostra realitat o no. És quan observes que l’acció passa. El gat està mort i la ficció, que sempre voltava prop dels ulls per si l’enganxaves al vol, ja la notes a les mans. S’ha tornat físic, o material, com li vulguis dir, la qüestió és que existeix i canvia les coses sense saber ben bé com. Com quan algú va veure alguna cosa que podia semblar un monstre al llac Ness, i van començar a aparèixer milers i milers de ficcions al seu voltant. I de cop, aquestes ficcions s'havien encarnat, i tothom buscava al monstre, i hi havia botigues i expedicions per trobar-lo. M'agrada pensar que poder el monstre va amagant-se d'aquells qui el busquen perquè sap, que si el trobessin tot això acabaria, que ell deixaria de controlar el tarannà de les persones i aquells qui havien construït la seva vida a través d'aquesta ficció, de sobte quedarien subordinades altra vegada a la realitat, havent pogut viure durant un temps pels aires d'aquesta estranya llibertat que els donava el saber que hi havia alguna cosa externa, per allà voltant, que ja anava condicionant el seguit dels esdeveniments que conformaven el seu dia a dia.

Considero que l’acte d’observar és una decisió activa, és un gest no involuntari, decidir viure en la ficció, en la ficció quotidiana, perquè hi ha d’haver una manera de fugir, per habitar els espais, la vida o el món d’una nova forma però sense deixar de viure. Alguna cosa que soni com decidir radicalment començar a viure.

Avís!

Abans de començar amb tot això que estic a punt d’explicar-vos crec que és important entendre com està organitzada aquesta memòria. Per descomptat que la lectura de tot això es pot fer de la manera que cadascú prefereixi, també des del costat que més agradi o el títol que sembli més suggerent. Tot això no és més que un recull de tot el que ha estat aquest procés d’investigació. Considero que me n’he adonat tard, i m’hagués estalviat molts mals de cap entendre abans, que tot això no ha estat més que la recerca d’aquests forats que he anat trobant per l’habitació, per on la ficció s’ha anat colant a la meva vida i per conseqüència el meu cos ha reaccionat de manera intuïtiva i pràcticament involuntària, he anat teixint un procés d’investigació i experimentació que ha crescut des de l’habitació, però que a poc a poc ha anat envaint la resta de la casa, també la d’altres, el carrer o fins i tot el mar. Una investigació basada en les lliures associacions i les regles de tres, portant la ficció com a bandera però actuant de manera desordenada. Poder repeteixo conceptes al llarg de la lectura, o deixo una cosa a mitges per explicar-ne una altra i després reprenc l’anterior per completar-la amb alguna cosa que se m’ha acudit mentre escrivia. Perquè aquest ha estat el procés del projecte, associar, explicar, tornar enrere, tornar a associar, provar, aturar-me, veure tot allò que pot sorgir de la mínima esquerda que trobo per la paret, tenir una idea nova, explotar-la, tornar-la a associar, quedar-me a mitges perquè se m’ha acudit alguna cosa que em sembla una genialitat i ho he de fer abans que marxi la idea o s’amagui entre les preocupacions que m’han estat acompanyant aquest any. Ho faig i em recorda a l’inici, el reprenc, li afegeixo capes, i de cop, ja són finals de maig i li he de posar un punt, que sembla final, però que no ho és, al projecte I no l’endreço, perquè aleshores el projecte no seria el mateix, i perquè seria impossible d’ordenar! Durant el projecte m’han sorgit moltíssimes obsessions i relacions, però una no té tant temps com voldria, llavors algunes es queden penjades o es reprenen al cap d’uns mesos quan algun input em porta de tornada. Busco nomenar un present viu i en constant moviment, per tant és inconcebible entendre tot això com un procés tancat i ordenat. Noves relacions s’estableixen amb cada lectura i cada persona que travessa el projecte, el pensament creix, de vegades en forma d’imatge, de text, o de gest però mai de forma lineal.

Amb tot això, només pretenc avisar que l’ordre i la lectura d’aquest projecte pot ser caòtic, o en algun moment sentir-se incomplet, tenir castellanismes o estar escrit d’una manera poc institucional. Perquè no pretenc fer un projecte que es modeli, un cop acabat, als criteris d’avaluació d’aquest, sinó una memòria que es modeli al projecte, que sigui honesta i fidel al què ha estat, és i serà. A més, sempre he pensat que l’ordre és avorrit i opressor. Totes les acumulacions tenen un primer gest d’ordenació que recau en el dins/fora, a mesura que la pulsió ordenadora agafa importància també genera relacions i significats que a mi em recorden a les fletxes, van en un sol sentit i molt ràpid.² Generen narracions fortes, que solen respondre a estructures jerarquitzats i tancades, on les dissidències costen d’encabir perquè no s’acullen des de sota, des de l’arrel, sinó que es mouen quatre coses per fer un petit espai dins l’ordre ja establert, sense mai plantejar un canvi d’estructura.³ Des de l’inici del projecte vaig tenir molt clar que no buscava res que s’assimilés a la definició d’èxit, no tenia objectius preestablerts ni cap finalitat massa clara, més que passar-m’ho bé i generar una estructura fluctuant al llarg del procés. Per ni parlar de la importància d'interrompre les coses, per veure tot allò que encara és possible abans de llençar-te a l’abisme i extreure una conclusió, una formalització, una opinió. Buscava un procés absolutament obert que efectivament ha estat molt complicat de definir, però que és el motiu pel que considero que he dut a terme un procés de recerca, The whole point of conducting research is to come up with new findings – if you already know where you want to end up, you are not developing a research document, but in fact doing something else.⁴ Imagino que em sento tant comoda dins els processos de recerca perquè els sento contraris a l’opresió de la que parlava abans. Penso que com aquesta nena, jo mai vull deixar de sorpendre'm. Cada cop que vaig a la platja espero amb ansia el primer moment en que, per fi, veig el mar, segueixo la lluna per la finestra del cotxe i sec a terra sempre que puc.⁵ La recerca és abraçar la sorpresa i estar disposada a no saber res sobre alguna cosa i també traçar mapes que relacionen i expliquen el com has trobat aquestes coses i com has deixat de no saber res. Pretenc traçar-vos aquest mapa, però que també el traceu vosaltres mateixos, les idees es comparteixen i es converteixen, per tant, traceu les relacions que desitgeu, salteu-vos les parts que no interessin i “no sapigueu res” en cap moment, perquè aquest projecte no està acabat, ni ho estarà mai, o com a mínim, aquest tancament acabarà sent una nova obertura, la conclusió una nova introducció.